lunes, 4 de agosto de 2025
Entrevista a Roser Maestro, del PCPV y EUPV
lunes, 21 de julio de 2025
Entrevista a Vicent Brotons, professor de llengua valenciana
Vicent Brotons Rico (Petrer, Valls del Vinalopó, 1957) Professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant des de 1990 on ensenya des de la perspectiva bilingüe i plurilingüe Habilitats Comunicatives i Lectoescriptura, en el grau de Mestre d’Infantil; i Didàctica de la Llengua, en el grau de Mestre de Primària. Així mateix dirigeix Treballs de Fi de Grau i Treballs de Fi de Màster en els graus de Mestre i en el Màster de Professor d’ESO i Batxillerat.
Ha estat Mestre de Primària (EGB; 1981-1990); Professor de Secundària i Batxillerat (1990-1996); Asessor de Llengües de la Conselleria d’Educació i del CEFIRE d’Elda (1983-1992); Vicedegà de la Facultat d’Educació (2003-06 i 2010-2014); i Director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe-UA (2008-2013).
Ha impartit xarrades, conferències, cursos, etc. adreçats al professorat, les famílies i públic en general.
Ha dissenyat i posat en pràctica rutes literàries a partir de l’obra d’Enric Valor.
És autor de llibres de text i materials curricular (dossiers, diccionaris escolars, etc.) per a Infantil, Primària i Secundària; ha publicat diversos llibres, articles, ponències i comunicacions sobre llengua, literatura, didàctica, bilingüisme i plurilingüisme en mitjans especialitzats i d’altres de caràcter general; moltes de les publicacions esmentades han estat dedicades a la vida i l’obra d’Enric Valor, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. (des de 1979 als nostres dies).
1. ¿Qué te llamo a enseñar lengua valenciana?
-Jo visc en un poble valencianoparlant, Petrer, en la mateixa “ratlla fronterera” al costat d’un poble històricament castellanoparlant, Elda. Aquesta ciutat fa tres segles que va perdre l’ús interpersonal entre el veïns. Petrer ha viscut un procés de retrocés dels usos interpersonals del valencià molt intens des de fa setanta-cinc anys. Soc de família lingüísticament mixta (mare d’Elda i pare de Petrer), però el meu entorn sempre ha parlat valencià. Durant l’adolescència comence a fer activisme lingüístic i cultural en el Grup Exeo, un referent de la dignificació del valencià a Petrer i a la comarca de les Valls del Vinalopó. Prenc consciència del greu problema cultural i idiomàtic que tenim com a poble i només acabar els estudis de mestre d’escola em forme en valencià, aconseguint el títol superior dels cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, de l’ICE de la Universitat de València, cursos que vaig organitzar jo mateix. L’any 1981, com a mestre de primer i segon d’EGB (equivalent a primer i segon de primària), faig classe de valencià a tots els alumnes d’eixos dos nivells del col·legi públic La Foia, de Petrer, no sense certa oposició per part de la Inspecció Educativa, però amb el suport dels meus col·legues i de les famílies.
De més a més, organitze cursos de valencià per a mestres i ciutadania en general en tota la comarca. En els esmentats cursos faig també de professor. Aquesta tasca no la vaig deixar de fer fins a l’any 2018, en què el conseller d’Educació, Vicent Marzà, membre del Govern de la Generalitat, de la coalició del Botànic se’ls va carregar, provocant un dèficit enorme en la formació de mestres i professorat pel que fa a la competència docent del valencià i en valencià.
2. Ahora que se ha llamado a Alicante como ciudad castellano hablante ¿Esto cómo afecta a los maestr@as de la lengua valenciana?
-No s’ha dit a Alacant ciutat castellanoparlant. S’ha demanat per part de la dreta —dreta extrema, més bé (PP)— i l’extrema dreta (VOX) que Alacant passe a ser considerat “municipi de predomini lingüístic castellà”, una denominació bastant poc rigorosa, creada pels ineptes dels redactors de la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià (LUEV) per aplicar-la als territoris històricament castellanoparlants del País Valencià (comarques interiors septentrionals, centrals i meridionals del nostre país que, per un motiu o d’altre tenen com a llengua de relació interpersonal el castellà des de fa, com a mínim, tres segles). Alacant, amb la llei amb la mà, no pot ser catalogat com a municipi o terme de predomini lingüístic castellà, des d’eixe punt de vista. Alacant, des del segle XIII és un municipi amb veïns i veïnes autòctons valencianoparlants. Altra cosa és que els usos interpersonals de l’idioma hagen retrocedint considerablement en l’últim segle. Per ara eixa sol·licitud s’ha aturat, fins i tot el mateix President Mazón (PP pròxim a VOX) no l’ha pres, per ara, en consideració. La qual cosa no vol dir que com a “depredador de l’oportunisme polític” no ho faça.
Quant a la segona pregunta, he de dir-te que els afectaria bàsicament pel que a la reducció de l’alumnat que seguirien les seues classes de valencià de manera seriosa perquè moltes i molts estarien exempts de l’àrea o assignatura Valencià: Llengua i Literatura. Perdrien estatus professoral i trobarien molt de conflictes en les aules, especialment entre l’alumnat de més de 8 o 10 anys, com ja els passa als mestres i professorat del Baix Segura (Vega Baja), per exemple. Una forta crisi docent per a uns grans i compromesos professionals. I una desfeta per a la formació lingüística i ciutadana de les noves generacions d’alacantins i alacantines.
-En la consulta promoguda pel conseller Rovira, demostrant la seua irresponsabilitat, ineptitud i analfabetisme cultural (no entenc com un “paio” així pot ser professor universitari de la UA), les famílies alacantines de l’ensenyament concertat i privat es posicionaren molt majoritàriament a favor del castellà. Això no va ser cap notícia: la privada/concertada sempre ha sigut molt desafecta al valencià arreu del país i, especialment, a les comarques meridionals (pares i mares desinformats, quan no manipulats; direccions dels centres ben definides contra l’idioma propi i la seua recuperació, sovint amb una perspectiva classista si no xenòfoba ...).
L’ensenyament públic ja va ser altra cosa. Pràcticament la meitat de les famílies que votaren ho feren a favor del valencià com a llengua base de l’ensenyament. Això en una ciutat com Alacant significa que el 25% de la comunitat educativa més activa i participativa vol que els seus fills i filles estudien en un sitema educatiu plurlilingüe on predomine el valencià. Eixa és una bona notícia sociocultural.
De més a més, cal dir, que l’altre 75% no va votar en contra del valencià, va votar a favor que el castellà fora la llengua base de l’ensenyament i que els seus fills i filles tingueren classes de i en valencià durant el 25% de l’horari lectiu. Dit d’altra manera, un infant o un jove d’Alacant ha de rebre la docència en valencià entre set i huit hores a la setmana, com a mínim. Cap família va votar altra cosa la passada primavera.
4. ¿Cómo de grave llen esta eliminación de la llengua valenciana para las llengua generaciones que quieran aprender su llengua?
-El PP/VOX d’Alacant, liderat pel senyor Barcala, alcalde de la ciutat, volen posar en marxa tot un projecte lingüicida, és a dir, etnocida o, si preferiu, culturalment genocida. Cap nació, regió o ciutat del món democràticament civilitzada fa això. Són obertament anticonstitucionals i antiestatutaris (dos lleis que diuen defensar apassionadament en nom de l’Estat de Dret).
És evident que si tu li dius als escolars, als estudiants i a les seues famílies que el valencià s’estudia voluntàriament, els estàs devaluant els seus propis referents culturals com alacantins. Si tu li dius a la ciutadania en general que el valencià no està en les arrels constitutives de la mateixa ciutat, a més de mentir-los fraudulentament, estàs privant-los de valors identitaris ben vius, positius i cultes. Valors vinculats a la seua família, als veïns, a les festes i tradicions, a les vivències, a la convivència, a la cohesió social, a la solidaritat. Negar per interessos polítics, vergonyosament marcats pel classisme i a vegades per l’autoodi, l’afany per treballar a favor d’un dels referent patrimonials més importants del poble d’Alacant, la llengua dels alacantins, és un acte profundament antidemocràtic, per més que ho facen suposadament legitimats per les urnes.
5. ¿Cuáles son las aportaciones lingüísticas y culturales que tuvo Joan Fuster en el País Valencià?
-Esta pregunta em duria a desenvolupar tota una conferència o un llarg article. Diré, però, només dos coses: Fuster ens ensenyà a pensar-nos modernament com a ciutadans europeus amb potents referent valencians —i si ho prefereixes, castellonencs, gandiencs, alcoians, il·licitants, xativins, ... o alacantins—. Desfolkoritzar-nos i nacionalitzar-nos com a subjectes històrics autònoms.
I afegiré, sempre li preocupà el nostres sud i el paper que havia de jugar Alacant, ciutat que personalment s’estimava, com a vertebradora del conjunt de comarques i ciutats meridionals (Elx, Oriola, Alcoi, Villena, Elda, Benidorm, ...), però també era conscient que la ciutat d’Alacant havia d’activar uns sectors socioeconòmics i culturals no-sucursalistes, genuflexos i acomplexats davant el poders i models centralistes sinó creatius i protagonistes del seu destí. De tots eixos sectors, he de dir que els qui menys han fet els deures per a dotar Alacant d’eixe paper han sigut els polítics: de l’esquerra a la dreta, passant pel centre: no han estat mai a l’alçada de les exigències de compromís i gestió.
6. ¿Por qué se elimina y persigue incluso desde sectores de la derecha española las lenguas históricas del estado español si la constitución se supone que las protege?
-Jo seré més contundent. No és només la dreta i l’extrema dreta, certs sectors de la “izquierda” tampoc no s’han cregut mai l’articulat de la Constitución que parla d’això. Quan la redactaren això s’ho van prendre com un “retoricisme buit”, foc d’encenalls. Des de sectors pròxims al PSOE, però molt minoritaris, fa algun temps, per a conjurar el “fantasma independentista”, van voler impulsar una àmplia legislació, acompanyada d’accions polítiques concretes, que fera visible a tota la ciutadania espanyola que Espanya és multicultural, multilingüe i plurilingüe, no només pel fet de l’arribada de les migracions del segle XXI, sinó, sobretot, perquè és un estat amb multiplicitat de llengües i cultures que hauríem d’assumir totes i tots i comprometre’s amb elles i en la seua defensa proactiva. No s’ha fet mai res: la major part de l’arc parlamentari espanyol (el 80%) són profundament centralistes i carpetovetònics i aquestes qüestions constitucionals se les miren amb menyspreu absolut.
7. ¿Se esta dando en las instituciones valencianas rasgos de valencianofobia?
-La “valencianofòbia” ja la van definir científicament encetant-se la segona meitat del segle XX els nostres sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles en demostrar rigorosament com importants sectors de la burgesia, amb ramificacions cap a les dites classes mitjanes, havien optar per abandonar l’idioma propi i menysprear tot el que tinguera relació amb la cultura pròpia i, en el millor dels casos, acceptant com a una “expressió cultural menor”, quasi depravada, certes formes “folklòriques”, en el pitjor sentit del terme. Fuster, a inicis dels anys seixanta, va dir una cosa així com “les famílies valencianes en guanyar tres mil pessetes al mes canvien de mobles i de llengua” (tres mil pessetes hui dia seria una cosa així com dos o tres mil euros). La cosa ve de lluny, del XVIII, amb el Decret de Nova Planta imposat a sang i foc per l’avantpassat de Felipe VI i, fins i tot, de més lluny encara, de l’Espanya dels Reis Catòlics. El funcionariat i l’Església han col·laborat decididament en aquest model valencianòfob. El franquisme va fer molt i molt activament a favor de l’autoodi per part dels valencians. I per acabar-ho d’adobar, alguns sectors populistes han usat l’emigració, d’ara i dels anys cinquanta, també contra l’idioma.
![]() |
Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles |
En les institucions valencianes sempre ha hagut valencianofòbia, fins i tot quan han governat les forces dites “progressistes”. Ara, però, hi ha dissenyat un autèntic programa per part de la dreta extrema i l’extrema dreta per acabar amb els nostres tret identitaris. I el primer de tots, la llengua.
8. Vemos que la defensa de la lengua valenciana une a muchos sectores políticos, sociales, sindicales e incluso de memoria histórica, pero también vemos que la derecha española y la extrema derecha en País Valencia ha ido cogiendo fuerza ¿Cómo contrastar contra su bulos y su excusa de la “imposición del catalanismo”?
-Començaré pel final, el “fantasma del catalanismo” és un dels discursos més feixista que ha usat la dreta, l’extrema dreta i sectors del centre-esquerra per combatre el valencianisme i la valencianitat. Clar que tenim vincles amb el català, parlem català, Cristo! ¿A algú li molesta que els llatinoamericans tinguen vincles amb Castella, Extremadura, Canàries, Múrcia —Espanya!—?
Les lluites a favor de la cultura i l’idioma propi dels valencians i valencians naixen sempre de la societat civil democràtica (jo conec persones que defensen l’idioma i són en termes sociopolítics de centredreta). A vegades l’esquerra política ha donat suport a aquestes lluites, però, no ens enganyem, els aparells dels partits només ho fan per a obtenir rèdits electorals. Quan arriben a tocar poder —local, autonòmic, estatal— s’arruguen i s’obliden de bona part de les reivindicacions. Un exemple de llibre d’això són les formacions que feren possible els dos governs del Botànic entre 2015 i 2023. No feren a favor de la llengua i cultura ni la quarta part a que es van comprometre. El problema és que la dreta és proactiva contra la llengua i l’esquerra practica l’omissió. I l’omissió, en les actuals circumstàncies és contribuir a la substitució del valencià pel castellà, sempre.
9. ¿Cómo la defensa de la lengua valenciana refuerza el plurilingüismo en el País Valencia?
-Molt fàcilment. El castellà està garantit, qualsevol sociolingüista seriós d’arreu del món t’ho explicarà en deu minuts. El plurilingüisme, en canvi, s’ha de basar en promoure la nostra llengua, molt debilitada pel que als usos socials, la continuïtat intergeneracional i les relacions interpersonals, i fomentar positivament les llengües dels ciutadans d’altres cultures que viuen amb nosaltres. De més a més, des d’una perspectiva practicista cal desenvolupar un sistema educatiu que fomente el coneixment d’idiomes que ens òbriguen les portes comunicatives del món (ara l’anglés, però també totes les llengües de la Unió Europea; i en un futur, per què no? àrab, xinés, rus, ...). I, insistic, el castellà garantit sempre. Per cert, l’Estat espanyol hauria de fer un pensament sobre com promou les altres “llengües espanyoles” (en tenim nou, compte!) en els territoris monolingües, dits “comunidades autònomas”. ¿Això no és ensenyar de facto el respecte a les altres llengües que es parlen a Espanya, com ordena la “sacrosanta Costitución”?
10. ¿Quién fue Vicent Pitarch?
-És, és. Per sort és. Un castellonec profundament compromés amb el Països Catalans que sempre ha anat per faena. Que ens va ensenyar, des de l’activisme més intel·ligent, a avançar en les nostres reivindicacions idiomàtiques, educatives, culturals, polítiques, etc. I que com a gran humanista continua als seus 82 anys en plena activitat i mostrant-nos el camí a seguir: sempre crític, sempre possibilista, sempre coratjós. Un intel·lectual que, a diferència d’altres no s’ha tancat en la “campana de vidre” de les facultat, els instituts, les acadèmies o els consells de no sé què. Hi ha una llarga dotzena d’homens i dones com ell que són tot un referent per a nosaltres: de Perpinyà a Oriola. Una petita informació: Pitarch acaba de publicar un llibre excel·lent que parla d’altra forma d’activisme, molt important per a la nostra cultura: L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic. Cal llegir-lo.
11. ¿De donde viene el lema: “Sense Alacant no hi ha país”?
-A veure, el País Valencià, integrat inequívocament des de la perspectiva històrica, idiomàtica i cultura en els Països Catalans —i política, per què no?, en un futur— no pot ser trossejat com una finca. D’això sap molt la dreta i l’extrema dreta que ens volen com un territori per a especular, i prou. Els sua l’entrecama la sostenibilitat. Tampoc no pot ser considerat un població amuntegada: som, i hem de ser encara més, una societat vertebrada, cohesionada, rica i diversa, però amb un projecte col·lectiu basat en la llibertat individual i col·lectiva: sense Alacant, no hi ha país, però sense Perpinà tampoc. Com no hi ha país sense Utiel i Requena o sense Maó i l’Alguer. I afig encara, sense Oriola, profundament valenciana en perspectiva històrica —i el passat ens pot ajudar molt a entendre el presente i projectar el futur—, tampoc no hi ha país. No som un país en venda, encara que això siga el “somni humit” de la dreta irresponsable que no va saber cuidar dels seus ciutadans a escassos quilòmetres del palau de la Generalitat, fent possible una tragèdia homicida (eixa ha sigut la seua gran i trista lliçó de com valora el país i la gent). Nosaltres, els valencians i valencianes, estimem tots els nostres referents territorials. Estem per la integració i la convivència que suma llengües, cultures, models econòmics sostenibles, geografies, tarannàs. Sense Alacant parlant valencià a la manera alacantina no hi ha país, naturalment.
Entrevista a Vicent Brotons, profesor de lengua valenciana
Vicent Brotons Rico (Petrer, Valls del Vinalopó, 1957) Profesor de la Facultad de Educación de la Universidad de Alicante desde 1990 donde enseña desde la perspectiva bilingüe y plurilingüe Habilidades Comunicativas y Lectoescritura, en el grado de Mestre de Infantil; y Didáctica de la Lengua, en el grado de Mestre de Primaria. Así mismo dirige Trabajos de Fin de Grado y Trabajos de Fin de Máster en los grados de Mestre y en el Máster de Profesor de ESO y Bachillerato.
Ha sido Mestre de Primaria (EGB; 1981-1990); Profesor de Secundaria y Bachillerato (1990-1996); Asessor de Lenguas de la Consellería de Educación y del CEFIRE de Elda (1983-1992); Vicedecano de la Facultad de Educación (2003-06 y 2010-2014); y Director de la Unidad para la Educación Multilingüe-UA (2008-2013).
Ha impartido charlas, conferencias, cursos, etc. dirigidos al profesorado, las familias y público en general.
Ha diseñado y ademán en práctica rutas literarias a partir de la obra de Enric *Valor.
Es autor de libros de texto y materiales curricular (dosieres, diccionarios escolares, etc.) para Infantil, Primaria y Secundaria; ha publicado varios libros, artículos, ponencias y comunicaciones sobre lengua, literatura, didáctica, bilingüismo y plurilingüismo en medios especializados y otros de carácter general; muchas de las publicaciones mencionadas han sido dedicadas a la vida y la obra de Enric *Valor, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. (desde 1979 en nuestros días).
1. ¿Qué te llamo a enseñar lengua valenciana?
Yo vivo en un pueblo valencianohablante, Petrer, en la misma “raya fronteriza” junto a un pueblo históricamente castellanohablante, Elda. Esta ciudad lleva tres siglos perdiendo el uso interpersonal entre los vecinos. Petrer ha vivido un proceso de retroceso de los usos interpersonales del valenciano muy intenso desde hace setenta y cinco años. Soy de familia lingüísticamente mixta (madre de Elda y padre de Petrer), pero mi entorno siempre ha hablado valenciano. Durante la adolescencia empiezo a realizar activismo lingüístico y cultural en el Grupo Exeo, un referente de la dignificación del valenciano en Petrer y en la comarca de los Valles del Vinalopó. Tomo conciencia del grave problema cultural e idiomático que tenemos como pueblo y nada más terminar los estudios de maestro de escuela me forme en valenciano, consiguiendo el título superior de los cursos de Lingüística Valenciana y su Didáctica, del ICE de la Universidad de Valencia, cursos que organizé yo mismo. En 1981, como maestro de primero y segundo de EGB (equivalente a primero y segundo de primaria), doy clase de valenciano a todos los alumnos de esos dos niveles del colegio público La Foia, de Petrer, no sin cierta oposición por parte de la Inspección Educativa, pero con el apoyo de mis colegas y de las familias.
Además, organiza cursos de valenciano para maestros y ciudadanía en general en toda la comarca. En los citados cursos hago también de profesor. Esta tarea no la dejé de realizar hasta el año 2018, en la que el conseller de Educación, Vicent Marzà, miembro del Gobierno de la Generalitat, de la coalición del Botánico se les cargó, provocando un déficit enorme en la formación de maestros y profesorado en cuanto a la competencia docente del valenciano y en valenciano.
2. Se ha llamado a Alicante como ciudad "castellano hablante" ¿Esto cómo afecta a los maestros de la lengua valenciana?
No se ha dicho en Alicante ciudad castellanohablante. Se ha pedido por parte de la derecha -derecha extrema, mejor (PP) y la extrema derecha (VOX) que Alicante pase a ser considerado "municipio de predominio lingüístico castellano", una denominación bastante poco rigurosa, creada por los ineptos de los redactores de la Ley de Uso de Enseñanza del Valenciano (EV) Valenciano (comarcas interiores septentrionales, centrales y meridionales de nuestro país que, por uno u otro motivo tienen como lengua de relación interpersonal el castellano desde hace, al menos, tres siglos). Alicante, con la ley en mano, no puede ser catalogado como municipio o término de predominio lingüístico castellano, desde ese punto de vista. Alicante, desde el siglo XIII es un municipio con vecinos y vecinas autóctonos valencianohablantes. Otra cosa es que los usos interpersonales del idioma hayan retrocedido considerablemente en el último siglo. Por ahora esa solicitud se ha detenido, incluso el propio Presidente Mazón (PP próximo a VOX) no la ha tomado, por ahora, en consideración. Lo que no quiere decir que como "depredador del oportunismo político" no lo haga.
En cuanto a la segunda pregunta, debo decirte que les afectaría básicamente en lo que se refiere a la reducción del alumnado que seguirían sus clases de valenciano de manera seria porque muchas y muchos estarían exentos del área o asignatura Valenciano: Lengua y Literatura. Perderían estatus profesoral y encontrarían muchos conflictos en las aulas, especialmente entre el alumnado de más de 8 o 10 años, como ya les ocurre a los maestros y profesorado de la Vega Baja (Vega Baja), por ejemplo. Una fuerte crisis docente para grandes y comprometidos profesionales. Y un descalabro para la formación lingüística y ciudadana de las nuevas generaciones de alicantinos y alicantinas.
3. ¿Las familias alicantinas se posicionaron a favor o en contra de la lengua valenciana?
En la consulta promovida por el conseller Rovira, demostrando su irresponsabilidad, ineptitud y analfabetismo cultural (no entiendo cómo un “payo” así puede ser profesor universitario de la UA), las familias alicantinas de la enseñanza concertada y privada se posicionaron muy mayoritariamente a favor del castellano. Esto no fue ninguna noticia: la privada/concertada siempre ha sido muy desafecta al valenciano en todo el país y, especialmente, en las comarcas meridionales (padres y madres desinformados, cuando no manipulados; direcciones de los centros bien definidas contra el idioma propio y su recuperación, a menudo con una perspectiva clasista si no xenófoba.)
La enseñanza pública ya fue otra cosa. Prácticamente la mitad de las familias que votaron lo hicieron a favor del valenciano como lengua base de la enseñanza. Esto en una ciudad como Alicante significa que el 25% de la comunidad educativa más activa y participativa quiere que sus hijos e hijas estudien en un sistema educativo plurlilingüe donde predomine el valenciano. Esa es una buena noticia sociocultural.
Además, cabe decir, que el otro 75% no votó en contra del valenciano, votó a favor de que el castellano fuera la lengua base de la enseñanza y que sus hijos e hijas tuvieran clases de y en valenciano durante el 25% del horario lectivo. Dicho de otra forma, un niño o un joven de Alicante debe recibir la docencia en valenciano entre siete y ocho horas a la semana, como mínimo. Ninguna familia votó otra cosa la pasada primavera.
4. ¿Cómo de grave echan esta eliminación de la lengua valenciana para las lenguas generaciones que quieran aprender su lengua?
El PP/VOX de Alicante, liderado por el señor Barcala, alcalde de la ciudad, quieren poner en marcha todo un proyecto lingüicida, es decir, etnocida o, si prefiere, culturalmente genocida. Ninguna nación, región o ciudad del mundo democráticamente civilizada hace esto. Son abiertamente anticonstitucionales y antiestatutarios (dos leyes que dicen defender apasionadamente en nombre del Estado de Derecho).
Es evidente que si tú le dices a los escolares, a los estudiantes ya sus familias que el valenciano se estudia voluntariamente, les estás devaluando sus propios referentes culturales como alicantinos. Si tú dices a la ciudadanía en general que el valenciano no está en las raíces constitutivas de la misma ciudad, además de mentirlos fraudulentamente, estás privándoles de valores identitarios bien vivos, positivos y cultos. Valores vinculados a su familia, vecinos, fiestas y tradiciones, vivencias, convivencia, cohesión social, solidaridad. Negar por intereses políticos, vergonzosamente marcados por el clasismo ya veces por el autoodio, el afán por trabajar a favor de uno de los referentes patrimoniales más importantes del pueblo de Alicante, la lengua de los alicantinos, es un acto profundamente antidemocrático, por más que lo hagan supuestamente legitimados por las urnas.
5. ¿Cuáles son las aportaciones lingüísticas y culturales que tuvo Joan Fuster en el País Valencià?
Esta pregunta me llevaría a desarrollar toda una conferencia o un largo artículo. Sin embargo, diré sólo dos cosas: Fuster nos enseñó a pensarnos modernamente como ciudadanos europeos con potentes referentes valencianos —y si lo prefieres, castellonenses, gandienses, alcoyanos, ilicitantes, sevillanos, ... o alicantinos—. Desfolkorizarnos y nacionalizarnos como sujetos históricos autónomos.
Y añadiré, siempre le preocupó nuestro sur y el papel que tenía que jugar Alicante, ciudad que personalmente amaba, como vertebradora del conjunto de comarcas y ciudades meridionales (Elche, Orihuela, Alcoy, Villena, Elda, Benidorm, ...), pero también era consciente de que la ciudad de Alicante debía activar unos sectores socio acomplejados ante los poderes y modelos centralistas sino creativos y protagonistas de su destino. De todos esos sectores, debo decir que quienes menos han hecho los deberes para dotar a Alicante de ese papel han sido los políticos: de la izquierda a la derecha, pasando por el centro: nunca han estado a la altura de las exigencias de compromiso y gestión.
6. ¿Por qué se elimina y persigue incluso desde sectores de la derecha española las lenguas históricas del estado español si la constitución se supone que las protege?
Yo seré más contundente. No es sólo la derecha y la extrema derecha, ciertos sectores de la “izquierda” tampoco se han creído nunca el articulado de la Constitución que habla de ello. Cuando la redactaron esto se lo tomaron como un “retoricismo vacío”, fuego de virutas. Desde sectores cercanos al PSOE, pero muy minoritarios, hace algún tiempo, para conjurar el “fantasma independentista”, quisieron impulsar una amplia legislación, acompañada de acciones políticas concretas, que hiciera visible a toda la ciudadanía española que España es multicultural, multilingüe y plurilingüe, no sólo por el hecho de la llegada de las migraciones del siglo XXI, sino por la llegada de las migraciones del siglo XXI. que deberíamos asumir todas y todos y comprometerse con ellas y en su defensa proactiva. Nunca se ha hecho nada: la mayor parte del arco parlamentario español (el 80%) son profundamente centralistas y carpetovetónicos y estas cuestiones constitucionales se las miran con desprecio absoluto.
7. ¿Se está dando en las instituciones valencianas rasgos de valencianofobia?
La “valencianofobia” ya la definieron científicamente iniciándose en la segunda mitad del siglo XX nuestros sociolingüistas Lluís Vicent Aracil y Rafael Ninyoles al demostrar rigurosamente como importantes sectores de la burguesía, con ramificaciones hacia dichas clases medias, habían optado por abandonar el propio idioma y despreciar todo lo propio, aceptando como una “expresión cultural menor”, casi depravada, ciertas formas “folklóricas”, en el peor sentido del término. Fuster, a inicios de los años sesenta, dijo algo así como "las familias valencianas al ganar tres mil pesetas al mes cambian de muebles y de lengua" (tres mil pesetas hoy en día sería algo así como dos o tres mil euros). La cosa viene de lejos, del XVIII, con el Decreto de Nueva Planta impuesto a sangre y fuego por el antepasado de Felipe VI e, incluso, de más lejos todavía, de la España de los Reyes Católicos. El funcionariado y la Iglesia han colaborado decididamente en este modelo valencianofobo. El franquismo hizo muy activamente a favor del autoodio por parte de los valencianos. Y para colmo, algunos sectores populistas han usado la emigración, de ahora y de los años cincuenta, también contra el idioma.
![]() |
Lluís Vicent Aracil y Rafael Ninyoles |
En las instituciones valencianas siempre ha habido valencianofobia, incluso cuando han gobernado las fuerzas llamadas "progresistas". Ahora, sin embargo, ha diseñado un auténtico programa por parte de la derecha extrema y la extrema derecha para acabar con nuestros rasgos identitarios. Y el primero de todos, la lengua.
8. Vemos que la defensa de la lengua valenciana une a muchos sectores políticos, sociales, sindicales e incluso de memoria histórica, pero también vemos que la derecha española y la extrema derecha en el País Valenciano ha ido cogiendo fuerza ¿Cómo contrastar contra sus bulos y excusa de la “imposición del catalanismo”?
Comenzaré por el final, el “fantasma del catalanismo” es uno de los discursos más fascista que ha usado la derecha, la extrema derecha y sectores del centro-izquierda para combatir el valencianismo y la valencianidad. Claro que tenemos vínculos con el catalán, hablemos catalán, Cristo! ¿A alguien le molesta que los latinoamericanos tengan vínculos con Castilla, Extremadura, Canarias, Murcia —¡España!—?
Las luchas a favor de la cultura y el idioma propio de los valencianos y valencianos nacen siempre de la sociedad civil democrática (yo conozco a personas que defienden el idioma y están en términos sociopolíticos de centroderecha). A veces la izquierda política ha apoyado estas luchas, pero, no nos engañemos, los aparatos de los partidos sólo lo hacen para obtener réditos electorales. Cuando llegan a tocar poder -local, autonómico, estatal- se arrugan y olvidan de buena parte de las reivindicaciones. Un ejemplo de libro de esto son las formaciones que hicieron posible los dos gobiernos del Botánico entre 2015 y 2023. No hicieron a favor de la lengua y cultura ni la cuarta parte a la que se comprometieron. El problema es que la derecha está proactiva contra la lengua y la izquierda practica la omisión. Y la omisión, en las actuales circunstancias, es contribuir a la sustitución del valenciano por el castellano, siempre.
9. ¿Cómo la defensa de la lengua valenciana refuerza el plurilingüismo en el País Valenciano?
Muy fácilmente. El castellano está garantizado, cualquier sociolingüista serio de todo el mundo te lo contará en diez minutos. El plurilingüismo, en cambio, debe basarse en promover nuestra lengua, muy debilitada en lo que se refiere a los usos sociales, la continuidad intergeneracional y las relaciones interpersonales, y fomentar positivamente las lenguas de los ciudadanos de otras culturas que viven con nosotros. Además, desde una perspectiva practicista es necesario desarrollar un sistema educativo que fomente el conocimiento de idiomas que nos abran las puertas comunicativas del mundo (ahora el inglés, pero también todas las lenguas de la Unión Europea; y en un futuro, ¿por qué no? árabe, chino, ruso, ...). Y, insistio, el castellano garantizado siempre. Por cierto, el Estado español debería hacer un pensamiento sobre cómo promueve las otras “lenguas españolas” (¡tenemos nuevo, cuidado!) en los territorios monolingües, llamados “comunidades autónomas”. ¿No es esto enseñar de facto el respeto a las otras lenguas que se hablan en España, como ordena la “sacrosanta Costitución”?
10. ¿Quién es Vicent Pitarch?
Es, es. Por suerte es. Un castellonense profundamente comprometido con el Països Catalans que siempre ha ido por trabajo. Que nos enseñó, desde el activismo más inteligente, a avanzar en nuestras reivindicaciones idiomáticas, educativas, culturales, políticas, etc. Y que como gran humanista sigue a sus 82 años en plena actividad y mostrándonos el camino a seguir: siempre crítico, siempre posibilista, siempre valiente. Un intelectual que, a diferencia de otros, no se ha encerrado en la “campana de cristal” de las facultad, los institutos, las academias o los consejos de no sé qué. Hay una larga docena de hombres y mujeres como él que son todo un referente para nosotros: de Perpiñán a Orihuela. Una pequeña información: Pitarch acaba de publicar un excelente libro que habla de otra forma de activismo, muy importante para nuestra cultura: El excursionismo valenciano, deporte y compromiso cívico. Hay que leerlo.
11. ¿De dónde viene el lema: “Sin Alicante no hay país”?
A ver, el País Valenciano, integrado inequívocamente desde la perspectiva histórica, idiomática y cultura en los Països Catalans -y política, ¿por qué no?, en un futuro- no puede ser troceado como una finca. De eso sabe mucho la derecha y la extrema derecha que nos quieren como un territorio para especular, y ya. Les suda la entrepierna la sostenibilidad. Tampoco puede ser considerado una población hacinada: somos, y debemos ser aún más, una sociedad vertebrada, cohesionada, rica y diversa, pero con un proyecto colectivo basado en la libertad individual y colectiva: sin Alicante, no hay país, pero sin Perpiñá tampoco. Como no hay país sin Utiel y Requena o sin Mahón y Alguer. Y añade aún, sin Orihuela, profundamente valenciana en perspectiva histórica —y el pasado puede ayudarnos mucho a entender el presente y proyectar el futuro—, tampoco hay país. No somos un país en venta, aunque esto sea el “sueño húmedo” de la derecha irresponsable que no supo cuidar de sus ciudadanos a escasos kilómetros del palacio de la Generalitat, posibilitando una tragedia homicida (esa ha sido su gran y triste lección de cómo valora el país y la gente). Nosotros, los valencianos y valencianas, amamos a todos nuestros referentes territoriales. Estamos por la integración y la convivencia que suma lenguas, culturas, modelos económicos sostenibles, geografías, talante. Sin Alicante hablando valenciano a la forma alicantina no hay país, naturalmente.
![]() |
Vicent Pitarch en la Plataforma per la Llengua. País Valencià |
12. Hemos comentado sobre enseñar y hablar en valenciano ¿ Y escribir? ¿Hay novelas en lengua valenciana que valdría la pena explotar e investigar?
Tenemos una gran literatura, como la tienen los hablantes de español, inglés, francés, italiano, ruso, etc. Llorenç Villalonga, Vicent Andrés Estellés, Carmelina Sanchez Cutillas, etc.- Ya que me pides por el género novela te recomendaré siete, tres escritas por valencianos, tres por catalanes y una por un mallorquín: de Enric Valor; Caterina Albert; Las voces del Pamano, de Jaume Cabré; El río viene crecido, de Maria Beneyto y de Llorenç Villalonga. peor que tiene este país son los políticos: mediocres, ineptos, miedosos, miserables y, con excesiva frecuencia, corruptos. Si lo miras bien son materia para muchas novelas, hiperrealistas, desgraciadamente.