Vicent Brotons Rico (Petrer, Valls del Vinalopó, 1957) Professor de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant des de 1990 on ensenya des de la perspectiva bilingüe i plurilingüe Habilitats Comunicatives i Lectoescriptura, en el grau de Mestre d’Infantil; i Didàctica de la Llengua, en el grau de Mestre de Primària. Així mateix dirigeix Treballs de Fi de Grau i Treballs de Fi de Màster en els graus de Mestre i en el Màster de Professor d’ESO i Batxillerat.
Ha estat Mestre de Primària (EGB; 1981-1990); Professor de Secundària i Batxillerat (1990-1996); Asessor de Llengües de la Conselleria d’Educació i del CEFIRE d’Elda (1983-1992); Vicedegà de la Facultat d’Educació (2003-06 i 2010-2014); i Director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe-UA (2008-2013).
Ha impartit xarrades, conferències, cursos, etc. adreçats al professorat, les famílies i públic en general.
Ha dissenyat i posat en pràctica rutes literàries a partir de l’obra d’Enric Valor.
És autor de llibres de text i materials curricular (dossiers, diccionaris escolars, etc.) per a Infantil, Primària i Secundària; ha publicat diversos llibres, articles, ponències i comunicacions sobre llengua, literatura, didàctica, bilingüisme i plurilingüisme en mitjans especialitzats i d’altres de caràcter general; moltes de les publicacions esmentades han estat dedicades a la vida i l’obra d’Enric Valor, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés. (des de 1979 als nostres dies).
1. ¿Qué te llamo a enseñar lengua valenciana?
Jo visc en un poble valencianoparlant, Petrer, en la mateixa “ratlla fronterera” al costat d’un poble històricament castellanoparlant, Elda. Aquesta ciutat fa tres segles que va perdre l’ús interpersonal entre el veïns. Petrer ha viscut un procés de retrocés dels usos interpersonals del valencià molt intens des de fa setanta-cinc anys. Soc de família lingüísticament mixta (mare d’Elda i pare de Petrer), però el meu entorn sempre ha parlat valencià. Durant l’adolescència comence a fer activisme lingüístic i cultural en el Grup Exeo, un referent de la dignificació del valencià a Petrer i a la comarca de les Valls del Vinalopó. Prenc consciència del greu problema cultural i idiomàtic que tenim com a poble i només acabar els estudis de mestre d’escola em forme en valencià, aconseguint el títol superior dels cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, de l’ICE de la Universitat de València, cursos que vaig organitzar jo mateix. L’any 1981, com a mestre de primer i segon d’EGB (equivalent a primer i segon de primària), faig classe de valencià a tots els alumnes d’eixos dos nivells del col·legi públic La Foia, de Petrer, no sense certa oposició per part de la Inspecció Educativa, però amb el suport dels meus col·legues i de les famílies.
De més a més, organitze cursos de valencià per a mestres i ciutadania en general en tota la comarca. En els esmentats cursos faig també de professor. Aquesta tasca no la vaig deixar de fer fins a l’any 2018, en què el conseller d’Educació, Vicent Marzà, membre del Govern de la Generalitat, de la coalició del Botànic se’ls va carregar, provocant un dèficit enorme en la formació de mestres i professorat pel que fa a la competència docent del valencià i en valencià.
2. Ahora que se ha llamado a Alicante como ciudad castellano hablante ¿Esto cómo afecta a los maestr@as de la lengua valenciana?
No s’ha dit a Alacant ciutat castellanoparlant. S’ha demanat per part de la dreta —dreta extrema, més bé (PP)— i l’extrema dreta (VOX) que Alacant passe a ser considerat “municipi de predomini lingüístic castellà”, una denominació bastant poc rigorosa, creada pels ineptes dels redactors de la Llei d’Ús d’Ensenyament del Valencià (LUEV) per aplicar-la als territoris històricament castellanoparlants del País Valencià (comarques interiors septentrionals, centrals i meridionals del nostre país que, per un motiu o d’altre tenen com a llengua de relació interpersonal el castellà des de fa, com a mínim, tres segles). Alacant, amb la llei amb la mà, no pot ser catalogat com a municipi o terme de predomini lingüístic castellà, des d’eixe punt de vista. Alacant, des del segle XIII és un municipi amb veïns i veïnes autòctons valencianoparlants. Altra cosa és que els usos interpersonals de l’idioma hagen retrocedint considerablement en l’últim segle. Per ara eixa sol·licitud s’ha aturat, fins i tot el mateix President Mazón (PP pròxim a VOX) no l’ha pres, per ara, en consideració. La qual cosa no vol dir que com a “depredador de l’oportunisme polític” no ho faça.
Quant a la segona pregunta, he de dir-te que els afectaria bàsicament pel que a la reducció de l’alumnat que seguirien les seues classes de valencià de manera seriosa perquè moltes i molts estarien exempts de l’àrea o assignatura Valencià: Llengua i Literatura. Perdrien estatus professoral i trobarien molt de conflictes en les aules, especialment entre l’alumnat de més de 8 o 10 anys, com ja els passa als mestres i professorat del Baix Segura (Vega Baja), per exemple. Una forta crisi docent per a uns grans i compromesos professionals. I una desfeta per a la formació lingüística i ciutadana de les noves generacions d’alacantins i alacantines.
En la consulta promoguda pel conseller Rovira, demostrant la seua irresponsabilitat, ineptitud i analfabetisme cultural (no entenc com un “paio” així pot ser professor universitari de la UA), les famílies alacantines de l’ensenyament concertat i privat es posicionaren molt majoritàriament a favor del castellà. Això no va ser cap notícia: la privada/concertada sempre ha sigut molt desafecta al valencià arreu del país i, especialment, a les comarques meridionals (pares i mares desinformats, quan no manipulats; direccions dels centres ben definides contra l’idioma propi i la seua recuperació, sovint amb una perspectiva classista si no xenòfoba ...).
L’ensenyament públic ja va ser altra cosa. Pràcticament la meitat de les famílies que votaren ho feren a favor del valencià com a llengua base de l’ensenyament. Això en una ciutat com Alacant significa que el 25% de la comunitat educativa més activa i participativa vol que els seus fills i filles estudien en un sitema educatiu plurlilingüe on predomine el valencià. Eixa és una bona notícia sociocultural.
De més a més, cal dir, que l’altre 75% no va votar en contra del valencià, va votar a favor que el castellà fora la llengua base de l’ensenyament i que els seus fills i filles tingueren classes de i en valencià durant el 25% de l’horari lectiu. Dit d’altra manera, un infant o un jove d’Alacant ha de rebre la docència en valencià entre set i huit hores a la setmana, com a mínim. Cap família va votar altra cosa la passada primavera.
.jpg)
4. ¿Cómo de grave es esta eliminación de la lengua valenciana para las generaciones que quieran aprender valenciano?
El PP/VOX d’Alacant, liderat pel senyor Barcala, alcalde de la ciutat, volen posar en marxa tot un projecte lingüicida, és a dir, etnocida o, si preferiu, culturalment genocida. Cap nació, regió o ciutat del món democràticament civilitzada fa això. Són obertament anticonstitucionals i antiestatutaris (dos lleis que diuen defensar apassionadament en nom de l’Estat de Dret).
És evident que si tu li dius als escolars, als estudiants i a les seues famílies que el valencià s’estudia voluntàriament, els estàs devaluant els seus propis referents culturals com alacantins. Si tu li dius a la ciutadania en general que el valencià no està en les arrels constitutives de la mateixa ciutat, a més de mentir-los fraudulentament, estàs privant-los de valors identitaris ben vius, positius i cultes. Valors vinculats a la seua família, als veïns, a les festes i tradicions, a les vivències, a la convivència, a la cohesió social, a la solidaritat. Negar per interessos polítics, vergonyosament marcats pel classisme i a vegades per l’autoodi, l’afany per treballar a favor d’un dels referent patrimonials més importants del poble d’Alacant, la llengua dels alacantins, és un acte profundament antidemocràtic, per més que ho facen suposadament legitimats per les urnes.
5. ¿Cuáles son las aportaciones lingüísticas y culturales que tuvo Joan Fuster en el País Valencià?
Esta pregunta em duria a desenvolupar tota una conferència o un llarg article. Diré, però, només dos coses: Fuster ens ensenyà a pensar-nos modernament com a ciutadans europeus amb potents referent valencians —i si ho prefereixes, castellonencs, gandiencs, alcoians, il·licitants, xativins, ... o alacantins—. Desfolkoritzar-nos i nacionalitzar-nos com a subjectes històrics autònoms.
I afegiré, sempre li preocupà el nostres sud i el paper que havia de jugar Alacant, ciutat que personalment s’estimava, com a vertebradora del conjunt de comarques i ciutats meridionals (Elx, Oriola, Alcoi, Villena, Elda, Benidorm, ...), però també era conscient que la ciutat d’Alacant havia d’activar uns sectors socioeconòmics i culturals no-sucursalistes, genuflexos i acomplexats davant el poders i models centralistes sinó creatius i protagonistes del seu destí. De tots eixos sectors, he de dir que els qui menys han fet els deures per a dotar Alacant d’eixe paper han sigut els polítics: de l’esquerra a la dreta, passant pel centre: no han estat mai a l’alçada de les exigències de compromís i gestió.
6. ¿Por qué se elimina y persigue incluso desde sectores de la derecha española las lenguas históricas del estado español si la constitución se supone que las protege?
-Jo seré més contundent. No és només la dreta i l’extrema dreta, certs sectors de la “izquierda” tampoc no s’han cregut mai l’articulat de la Constitución que parla d’això. Quan la redactaren això s’ho van prendre com un “retoricisme buit”, foc d’encenalls. Des de sectors pròxims al PSOE, però molt minoritaris, fa algun temps, per a conjurar el “fantasma independentista”, van voler impulsar una àmplia legislació, acompanyada d’accions polítiques concretes, que fera visible a tota la ciutadania espanyola que Espanya és multicultural, multilingüe i plurilingüe, no només pel fet de l’arribada de les migracions del segle XXI, sinó, sobretot, perquè és un estat amb multiplicitat de llengües i cultures que hauríem d’assumir totes i tots i comprometre’s amb elles i en la seua defensa proactiva. No s’ha fet mai res: la major part de l’arc parlamentari espanyol (el 80%) són profundament centralistes i carpetovetònics i aquestes qüestions constitucionals se les miren amb menyspreu absolut.
7. El gobierno del PP valenciano ha eliminado autores catalanes y mallorquines en los institutos del País Valencià ¿Por qué esta eliminación de obras literarias, novelas, historia...?
Més bé té intención de fer-ho i llança un “globus sonda” amb intencions ben dolentes. És un acte d’estupidesa supina amb clares intencions d’atemptar contra la dignitat cultural i lingüística dels valencians. ¿Per què no s’atreveixen a fer-ho amb el castellà/espanyol (cap autor de Latinoamèrica en les classe de Lengua espanyola? o ¿Per què no prohibeixen els autors de Castella en el currículum andalús o murcià i a l’inrevés? No hi cap explicació literària, idiomàtica, cultural, pedagògica. És només mala bava política, pròpia de “lingüicides” amb “somnis humits genocides”. Per cert, avalats pels poders de l’Estat espanyol.
8. También se han retirado las obras de Ángel Guimerà. ¿Quién era este hombre y cómo ayudó a florecer la lengua valenciana?
Guimerà, per cert, nascut a Canàries, és un gran dramaturg català molt popular que establí les bases del teatre clàssic contemporani en la nostra llengua. Sense Guimerà no es podria entendre el nostre teatre. Cal no oblidar que les obres de Guimerà encara es representen arreu del domini lingüístic. Terra baixa i Mar i cel, en serien dons exemples.
9. ¿Quién fue Mercè Rodoreda?
Una gran novel·lista barcelonina que va començar a escriure durant la II República i el 1962 publicà una de les novel·les més influents en la narrativa del segle XX, La plaça del diamant. Aquesta obra, i moltes altres, han estat imprescindibles en la formación dels nostres escriptors i escriptores. Sense M. Rodoreda no es pot entendre la literatura feta en la nostra lengua.
10. Sobre las acusaciones desde el blaverismo hay algunas cosas que me despiertan mucha curiosidad, por ejemplo: Lo Rat Penat ¿Por qué la insistencia de negar la evidencia científica /lingüística entre valenciano y catalán desde una sociedad que lleva representando la cultura valenciana desde 1878?
No sempre va ser així: catalans, mallorquins i valencians vam fer el camí de la normativització idiomàtica junts. És durant els anys 60, per motius polítics i de notorietat personal, que Lo Rat Penat I el seu entorn cultural, amb el suport de la dreta sucursalista, promou un seguit de plantejaments, arguments i teories falses contra la unitat idiomàtica i la confluència normativa que es va produir 30 anys abans amb les Normes de Castelló de 1932.
L’expressió més extrema d’aquesta barbàrie idiomàtica i cultural es va produir en el anys 70 amb l’aliança amb l’extrema dreta paraterrorista que va atemptar contra Fuster, Sanchis Guarner i diverses llibreries i centres culturals. Cap organisme nacional o internacional ha avalat mai les seues tesis secessionistes.
11. ¿Se esta dando en las instituciones valencianas rasgos de valencianofobia?
La “valencianofòbia” ja la van definir científicament encetant-se la segona meitat del segle XX els nostres sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles en demostrar rigorosament com importants sectors de la burgesia, amb ramificacions cap a les dites classes mitjanes, havien optar per abandonar l’idioma propi i menysprear tot el que tinguera relació amb la cultura pròpia i, en el millor dels casos, acceptant com a una “expressió cultural menor”, quasi depravada, certes formes “folklòriques”, en el pitjor sentit del terme. Fuster, a inicis dels anys seixanta, va dir una cosa així com “les famílies valencianes en guanyar tres mil pessetes al mes canvien de mobles i de llengua” (tres mil pessetes hui dia seria una cosa així com dos o tres mil euros). La cosa ve de lluny, del XVIII, amb el Decret de Nova Planta imposat a sang i foc per l’avantpassat de Felipe VI i, fins i tot, de més lluny encara, de l’Espanya dels Reis Catòlics. El funcionariat i l’Església han col·laborat decididament en aquest model valencianòfob. El franquisme va fer molt i molt activament a favor de l’autoodi per part dels valencians. I per acabar-ho d’adobar, alguns sectors populistes han usat l’emigració, d’ara i dels anys cinquanta, també contra l’idioma.
En les institucions valencianes sempre ha hagut valencianofòbia, fins i tot quan han governat les forces dites “progressistes”. Ara, però, hi ha dissenyat un autèntic programa per part de la dreta extrema i l’extrema dreta per acabar amb els nostres tret identitaris. I el primer de tots, la llengua.
 |
| Lluís Vicent Aracil i Rafael Ninyoles |
12. ¿De dónde viene realmente la bandera tricolor valenciana con la barra azul? A mi me han contado que fue por añadir la corona del Reino de Valencia…
És un distintiu heràldic propi de la ciutat de València i només de la ciutat. Molts altres pobles del País Valencià tenen altres elements incorporats que no coincideixen amb eixa franja en absolut. Valencians, mallorquins, aragonesos i catalans compartim la mateixa senyera: quatre barres roges sobre un fons groc. El blau és una imposició estatutària antihistòrica que, curiosament, agrada molt a la dreta antiautonomista i contrari a la normalització del nostre gloriós valencià, és a dir, el català que parlem de Vinaròs a Guardamar.
13. ¿Nos podrías decir que fue la "Real Sociedad de Amigos del País Valenciá” de 1785?
Va ser un grup d’il·lustrats valencians del segle XVIII amb profundes inquietuds per la modernització tecnològica, intel·lectual i moral del nostre país que tenien idees avançades per al seu temps en una societat que encara vivía molt ancorada a la superstició religiosa i certes pràctiques “caciquils” i neofeudals que no deixaven avançar la societat que, per cert, mostrava un gran potencial per al desenvolupament social, econòmic i cultural, com moltes altres societats europees.
 |
| Cuadro de la Real Sociedad de Amigos del País Valencià en el museo de historia de Mislata, Valencia |
14. Ovidi Montllor dijo una frase que ha quedado muy marcada en su biografía “en mi senyera blau no ni ha” ¿No es un poco atrevida esta afirmación siendo valencianos? Durante la guerra civil española muchos valencian@s marcharon en defensa de la República usando la blavera valenciana (con y sin simbología monárquica) contra Franco y las potencias del eje.
En el moment que diu Ovidi això en una cançó, la senyera amb el blau era el símbol de l’extrema dreta espanyolista valenciana, profundament violenta i antiintel·lectual. El blau en la senyera, en altres temps, va conviure harmoniosament amb la quadribarrada sense cap problema: les dues ens unien com a valencians amb afanys democràtics d’autogovern i contra el feixisme. Per altra banda, afegiré que en la senyera “local” d’Ovidi Montllor, la d’Alcoi, no hi blau, mai no n’hi ha hagut.
15 . Vemos que la defensa de la lengua valenciana une a muchos sectores políticos, sociales, sindicales e incluso de memoria histórica, pero también vemos que la derecha española y la extrema derecha en País Valencia ha ido cogiendo fuerza ¿Cómo contrastar contra su bulos y su excusa de la “imposición del catalanismo”?
Començaré pel final, el “fantasma del catalanismo” és un dels discursos més feixista que ha usat la dreta, l’extrema dreta i sectors del centre-esquerra per combatre el valencianisme i la valencianitat. Clar que tenim vincles amb el català, parlem català, Cristo! ¿A algú li molesta que els llatinoamericans tinguen vincles amb Castella, Extremadura, Canàries, Múrcia —Espanya!—?
Les lluites a favor de la cultura i l’idioma propi dels valencians i valencians naixen sempre de la societat civil democràtica (jo conec persones que defensen l’idioma i són en termes sociopolítics de centredreta). A vegades l’esquerra política ha donat suport a aquestes lluites, però, no ens enganyem, els aparells dels partits només ho fan per a obtenir rèdits electorals. Quan arriben a tocar poder —local, autonòmic, estatal— s’arruguen i s’obliden de bona part de les reivindicacions. Un exemple de llibre d’això són les formacions que feren possible els dos governs del Botànic entre 2015 i 2023. No feren a favor de la llengua i cultura ni la quarta part a que es van comprometre. El problema és que la dreta és proactiva contra la llengua i l’esquerra practica l’omissió. I l’omissió, en les actuals circumstàncies és contribuir a la substitució del valencià pel castellà, sempre.
16 . ¿Cómo la defensa de la lengua valenciana refuerza el plurilingüismo en el País Valencia?
Molt fàcilment. El castellà està garantit, qualsevol sociolingüista seriós d’arreu del món t’ho explicarà en deu minuts. El plurilingüisme, en canvi, s’ha de basar en promoure la nostra llengua, molt debilitada pel que als usos socials, la continuïtat intergeneracional i les relacions interpersonals, i fomentar positivament les llengües dels ciutadans d’altres cultures que viuen amb nosaltres. De més a més, des d’una perspectiva practicista cal desenvolupar un sistema educatiu que fomente el coneixment d’idiomes que ens òbriguen les portes comunicatives del món (ara l’anglés, però també totes les llengües de la Unió Europea; i en un futur, per què no? àrab, xinés, rus, ...). I, insistic, el castellà garantit sempre. Per cert, l’Estat espanyol hauria de fer un pensament sobre com promou les altres “llengües espanyoles” (en tenim nou, compte!) en els territoris monolingües, dits “comunidades autònomas”. ¿Això no és ensenyar de facto el respecte a les altres llengües que es parlen a Espanya, com ordena l“sacrosanta Costitución”?
17. ¿Quién fue Vicent Pitarch?
És, és. Per sort és. Un castellonec profundament compromés amb el Països Catalans que sempre ha anat per faena. Que ens va ensenyar, des de l’activisme més intel·ligent, a avançar en les nostres reivindicacions idiomàtiques, educatives, culturals, polítiques, etc. I que com a gran humanista continua als seus 82 anys en plena activitat i mostrant-nos el camí a seguir: sempre crític, sempre possibilista, sempre coratjós. Un intel·lectual que, a diferència d’altres no s’ha tancat en la “campana de vidre” de les facultat, els instituts, les acadèmies o els consells de no sé què. Hi ha una llarga dotzena d’homens i dones com ell que són tot un referent per a nosaltres: de Perpinyà a Oriola. Una petita informació: Pitarch acaba de publicar un llibre excel·lent que parla d’altra forma d’activisme, molt important per a la nostra cultura: L’excursionisme valencià, esport i compromís cívic. Cal llegir-lo.
18. ¿De donde viene el lema: “Sense Alacant no hi ha país”?
A veure, el País Valencià, integrat inequívocament des de la perspectiva històrica, idiomàtica i cultura en els Països Catalans —i política, per què no?, en un futur— no pot ser trossejat com una finca. D’això sap molt la dreta i l’extrema dreta que ens volen com un territori per a especular, i prou. Els sua l’entrecama la sostenibilitat. Tampoc no pot ser considerat un població amuntegada: som, i hem de ser encara més, una societat vertebrada, cohesionada, rica i diversa, però amb un projecte col·lectiu basat en la llibertat individual i col·lectiva: sense Alacant, no hi ha país, però sense Perpinà tampoc. Com no hi ha país sense Utiel i Requena o sense Maó i l’Alguer. I afig encara, sense Oriola, profundament valenciana en perspectiva històrica —i el passat ens pot ajudar molt a entendre el presente i projectar el futur—, tampoc no hi ha país. No som un país en venda, encara que això siga el “somni humit” de la dreta irresponsable que no va saber cuidar dels seus ciutadans a escassos quilòmetres del palau de la Generalitat, fent possible una tragèdia homicida (eixa ha sigut la seua gran i trista lliçó de com valora el país i la gent). Nosaltres, els valencians i valencianes, estimem tots els nostres referents territorials. Estem per la integració i la convivència que suma llengües, cultures, models econòmics sostenibles, geografies, tarannàs. Sense Alacant parlant valencià a la manera alacantina no hi ha país, naturalment.
20. Todos estamos siendo testigos del genocidio que esta llevando a cabo Israel sobre Gaza y Csjordania ¿Es correcto reivindicar figuras como la de Jaume I y mostrar a su vez solidaridad con el pueblo palestino?
Jaume I no es reivindica per a hui, es reivindica com a arrel històrica de certes pervivències culturals i socials positives: parlem d’un rei de fa més de set segles. Sense Jaume I no existiria la societat valenciana actual. Per exemple, jo soc marxista i en cap cas reivindique el masclisme de de Karl Marx. Jaume I va alçar acta fundacional del nostre poble, ens va dotar de formes de govern modernes per a aquells temps, però inacceptables per a hui. Jo crec en el dret a l’autodeterminació pacífica de tots els pobles del món i no accepte cap forma d’imperialisme. Seria un immoral si apel·lara a l’”expansionisme” de Jaume I per defensar un País Valencià blanc, masculinitzat, cristià, capitalista, depredador, antiecologista, antiintelectual, etc. No accepte cap tret, cap segrest, cap bomba, cap violació de drets humans en nom de cap nació, cap. Per cert, hi ha genocidis físics, brutals i molt visibles, però hi ha també genocidis culturals: certa concepció d’Espanya, compartida des de l’extrema dreta fins a certs sectors de la “izquierda”, no han deixat de practicar-los des del segle XV contra nosaltres i la nostra llengua.
Els àrabs, els musulmans deixaren petjades importants –substrat cultural—en molts àmbits (expressions lingüístiques, arquitectura popular, agricultura, gastronomia, etc.) però en cap cas definiren culturalment a la minoria dominant, esdevinguda majoritària al segle XVI, que era culturalment cristiana i vinguda de Catalunya i Aragó. Podem somiar un temps de mestissatge cultural, però és un somni.
 |
| Logo de Maclet Milícia, hinchada antifascista surgida en el barrio de Benimaclet. Su iconografía recupera la figura festiva del “Moro Maclet”, personaje del imaginario popular del barrio que evoca el pasado andalusí del territorio |
Ací hagueren unes víctimes, els moros autòctons, odiats sempre pel corrent ideològic cristià majoritari, que acabaren sent expulsats massivament per ordre de la monarquia espanyola. Parlar de convivència seria mentir. Com a màxim hi havia coexistència i, a vegades, “pacífica”. Ha estat sempre un mal històric, això: la barbàrie contra els diferents perquè tiunfen els altres: no el poble sinó el poderosos, com sempre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario